Per a comprendre per què un organisme pot reaccionar negativament a l’aliment cal saber què és una al·lèrgia, per després veure com actuen els aliments “hipoal·lergògens”.
Les al·lèrgies són una reacció adversa del sistema immunitari a elements que, sense ser-ho, són considerats patògens. Aquesta reacció es materialitza amb l’alliberament d’histamina, que alhora pot produir diversitat de símptomes, des de picors fins a diarrees, de molt variada intensitat.
Pel que fa a les al·lèrgies alimentàries es poden englobar dins l’expressió “reaccions adverses a l’aliment”, que fa referència a la reacció indesitjada de l’organisme davant d’un aliment que s’ha ingerit.
No obstant això, no totes les reaccions adverses als aliments es deuen a la intervenció del sistema immunitari, sinó que poden ser metabòliques (per exemple, la intolerància a la lactosa), farmacològiques (les produïdes per aliments que contenen histamina) i intoxicacions alimentàries ( degudes a toxines), però no són les úniques.
Les reaccions adverses als aliments en què intervé el sistema immunitari donen lloc a les al·lèrgies o hipersensibilitats alimentàries, i es produeixen quan l’organisme reconeix la proteïna de l’aliment com a estranya i activa el sistema immunitari per lluitar contra ella.
Tot i que és una mica tècnic, per la seva importància cal destacar que les reaccions adverses a l’aliment normalment es produeixen davant d’una glucoproteïna hidrosoluble, que té un pes molecular de 10 a 70 kD i és relativament estable a la calor, els àcids i les proteases. En el gat, els al·lèrgens alimentaris més comuns són les proteïnes de vedella, lactis, peix i xai.
Per descomptat, la proteïna causant de les reaccions adverses generalment està en un dels aliments que rep habitualment l’animal, bé al principal o en un extra (premis, medicaments, etc.). D’altra banda, encara que se sol culpar determinats additius alimentaris, com els conservants, de ser agents causants de reaccions adverses, la veritat és que rarament això ha estat documentat en gats.
A diferència de les persones, la resposta clínica d’al·lèrgia alimentària no és immediata als gats, ni suposa una amenaça per a la seva vida. Per contra, s’assembla molt a la presentació de la dermatitis atòpica i té com a símptoma principal una picor no estacional. Per això, abans de considerar una reacció d’hipersensibilitat alimentaria o ambiental, han de ser descartades altres malalties que manifesten aquest símptoma, com les infestacions parasitàries de sarna sarcòptica, demodicosi, cheyletiellosis; així com les al·lèrgies a paràsits, per exemple, la dermatitis al·lèrgica per la picada de les puces; els trastorns metabòlics, com l’hipotiroïdisme; o els dermatòfits. Les infeccions bacterianes també s’han de tenir en compte i tractar-se apropiadament, ja que contribueixen a la picor i sovint ho agreugen.
A més de la picor, les reaccions adverses a l’aliment poden presentar altres símptomes, com la seborrea, entre d’altres relacionats amb la pell.
Per això, els signes clínics d’una al·lèrgia alimentària no es distingeixen dels de la dermatitis atòpica, tampoc pel que fa a la distribució, ja que apareixen a la cara, les orelles, les aixelles, la regió inguinal i l’abdomen. Així mateix, hi ha gats que presenten otitis externa com a únic símptoma, però en la majoria dels casos l’otitis sol ser un símptoma més.
També poden aparèixer símptomes gastrointestinals, per exemple, vòmits intermitents, excrements soltes, diarrea crònica, motilitat intestinal augmentada i sorolls a l’intestí pel moviment dels gasos.
Molts dels casos de reaccions adverses a l’aliment succeeixen a una edat primerenca i s’ha comprovat que els símptomes clínics es manifesten abans d’un any gairebé en la meitat dels casos.
Realment hi ha proves per diagnosticar les al·lèrgies alimentàries, per exemple, els tests intradèrmics o els tests serològics, però tenen un valor diagnòstic limitat. Per això, l’únic mètode de diagnòstic precís és donar al gat una dieta d’eliminació i la prova de provocació posterior. És a dir, se li dóna una dieta amb una única font de proteïnes durant un mínim de sis setmanes i observa si desapareixen els signes clínics; si és així, se li dóna l’alimentació prèvia i si els símptomes reapareixen, el diagnòstic queda confirmat.
Una dieta d’eliminació adequada ha de basar-se en una sola font de proteïna i carbohidrats que l’animal no ha rebut anteriorment. Per això, és molt important tenir en compte tots els hàbits alimentaris, els aliments extra, els premis i fins i tot els medicaments rebuts.
Per al gat és millor triar una dieta d’eliminació comercial; a més, s’ha comprovat que els propietaris acceptem millor aquest tipus de dieta i som més constants, a la qual cosa contribueix l’existència d’una gran varietat de dietes amb proteïna seleccionada i, des de fa anys, també estan disponibles al mercat dietes basades en proteïnes hidrolitzades.
En aquests aliments, la font de proteïna és degradada per hidròlisi enzimàtica, per aconseguir pèptids més petits, que els fan menys al·lergògens i més digestibles.
Pel que fa a això, la gran digestibilitat d’aquests pèptids probablement també contribueix a reduir la seva capacitat al·lergènica, ja que disminueix el temps de permanència a l’intestí i redueix al mínim l’aparició de reaccions al·lèrgiques o intoleràncies. Tot i que la probabilitat de produir-se una resposta al·lèrgica disminueix amb els hidrolitzats, encara és possible que es produeixi una reacció al·lèrgica. Per això, després d’anys de recerca, finalment apareix al mercat un nou tipus d’hidrolitzats de nova generació. En aquest cas, la font de proteïna se sotmet a una hidròlisi extrema. A més, com a font de carbohidrats s’empra midó de blat de moro purificat, que no conté res de proteïna, ni fibra, ni greix.
Consulta el següent vídeo de Royal Canin per ampliar la informació.
